El dia 22 és festa nacional a tot Mali, festa de la independència. Al poble on vaig fer nit, Segué, el van adornar amb confeti i banderes del país, la canalla feia un campionat de lluita i guanyava el que aconseguia treure als seus contrincants del cercle, delimitat per sacs de ciment. Animaven el poble amb música a la plaça i em vaig trobar a dos monges espanyoles que estaven de missió en aquella zona.
El pare de la família que em va allotjar, Theodore, em volia regalar una samarreta típica del País Dogón, però no la vaig acceptar ja que les alforges anaven plenes. També em va comprar uns refrescs i aigua per la bici, molt amable aquell bon home. Em va acompanyar amb la seva moto els primers 6 quilòmetres per a que no em perdés i em va dibuixar un plànol amb els pocs poblats pels que hauria d’anar passant per arribar a San. El plànol em va ser de gran ajuda ja que ni en el GPS ni en el mapa apareixien aquells poblats deixats de la ma d’Alà. Vaig començar a rodar sobre les 10h.
Diguem-ne que, al principi, la ruta estava sent entretinguda ja que pràcticament no hi havia camí o te l’havies d’anar imaginant, era camp a través i havia de desxifrar els senders i rodar sempre pel més ample. Fins que vaig agafar un camí equivocat, que em va acostar a 40km de Burkina. En aquella gran explanada no em trobava a ningú, semblava que el temps s’hagués aturat i vaig estar unes dos hores sense passar per cap poblat.
Per sort, vaig acabar trobant el “camí principal” que em va dur a un poble on un jove parlava francès. Li vaig comprar un suc i em va dir que anava per bon camí. Li vaig mostrar el plànol que m’havia dibuixat en Theodore i em va senyalar el poble on estàvem, Konodé. Ja només faltaven 30km per arribar a Timissa!!!
Després el camí millorava substancialment. Com que hi havia pocs poblats i força separats entre ells, anava parant a a cada un d’ells a descansar. Sempre era l’atracció per aquells negrets, no sé si es sorprenien més al veure a un blanc per les seves terres o de veure aquella bici tan estranya. O potser ambdues coses!
Ja només estava a uns 5km de Timissa quan va començar a ploure, poc però suficient per mullar-se. A això que em trobo un bon bassal d’aigua d’uns 15m de llarg el qual m’impedia continuar, vaig tirar enrere i vaig prendre una altra senda i al cap de res em vaig trobar un altre gran bassal que tampoc em deixava continuar. Sabia que el poble on faria nit no estava molt lluny d’allà però no sabia exactament on era i no hi havia ningú per preguntar.
Ja una mica desesperat perquè allò semblava un joc de prova error de trobar el camí bo sense rierol, vaig prendre una altra bifurcació i, com no, un nou bassal d’aigua més gran que el primer. Per sort, hi havia un home que s’estava banyant i li vaig preguntar on estava el maleït poble i quin era el camí correcte per arribar a ell. Em va dir que havíem de creuar el riu. I aquí ve el millor, em vaig descalçar, li vaig deixar una bamba que es va posar al cap per protegir-se de la bici i...va carregar bici i alforges al seu cap!!! Òbviament després li vaig donar uns quants CFA’s. Vam anar junts en bici al poble que estava a poc més d’un quilòmetre. L’home em va presentar una família que m’acolliria.
Concloent: etapa d’amor odi.
Dutxa amb cubell d’aigua al corral, sopar i a descansar.
